Els cinc bons emperadors

Els cinc bons emperadors van ser els governants romans Nerva, Trajà, Hadrià, Antoní Pius, i Marc Aureli.^[1] El terme, encunyat per Nicolau Maquiavel, es basa en fet que les decisions encertades d'aquests emperadors van donar estabilitat a l'imperi durant els anys que van estar al poder. Segons Cassius Dio, el règim dictatorial de Còmmode, seguit per l'any dels cinc emperadors i posteriorment l'anomenada crisi del segle III en què van regnar 26 emperadors en 50 anys,^[2] marcaran el descens "des d'un regne d'or a un de ferro i òxid", acabant amb el període d'esplendor anomenat Pax Romana.

També són coneguts com a emperadors adoptius, ja que no eren fills biològics un dels altres, sinó que per esdevenir emperadors foren adoptats per les seves qualitats.

↑ McKay, John P.; Hill, Bennett D.; Buckler, John; Ebrey, Patricia B.; & Beck, Roger B.. «v–vi». A: A History of World Societies (en anglès). 7a ed.. Boston: Houghton Mifflin Company, 2007. ISBN 978-0-618-61093-8.
↑ Rosen, William. El fin del imperio romano/ Justinian's Flea: La primera gran peste de la era global/ Plague, Empire and the Birth of Europe (en castellà). Grupo Planeta (GBS), 2008-11, p. 41. ISBN 978-84-493-2179-5.

[AHoWS-1] McKay, John P.; Hill, Bennett D.; Buckler, John; Ebrey, Patricia B.; & Beck, Roger B.. «v–vi». A: A History of World Societies (en anglès). 7a ed.. Boston: Houghton Mifflin Company, 2007. ISBN 978-0-618-61093-8.

[2] Rosen, William. El fin del imperio romano/ Justinian's Flea: La primera gran peste de la era global/ Plague, Empire and the Birth of Europe (en castellà). Grupo Planeta (GBS), 2008-11, p. 41. ISBN 978-84-493-2179-5.

[1]

[2]